Què és la felicitat?

La felicitat,es podria definir de moltes maneres, però per començar podríem dir que és com un estat intern de satisfacció i alegria. Per tenir una visió més ample de felicitat, veurem diferents percepcions d’aquesta; diferents autors, filosofies, religions...

La felicitat per Plató ve després de la mort. Això és perquè amb la teoria de les idees, Plató ens deia que l’ànima estava unida accidentalment amb el cos, i que la seva naturalesa espiritual, l’atreia al seu món, el de les idees. Però si estava lligada al cos, no podia anar al món de les idees; així que quan el cos es moria, si s’havia purificat, l’ànima ascendia al seu món, on és realment feliç.

Nietzsche per exemple, ens diu que l’home no està fet per la felicitat, que està destinat al patiment.

Per Aristòtil la felicitat seria autorrealitzar-se, aconseguir els objectius propis. I aquesta filosofia és l’ eudemonisme.

Per Epicur la felicitat és experimentar plaer, tant físic com intel·lectual; i evitar el patiment, tant mental com físic; i aquesta filosofia és l’hedonisme.

La diferència principal entre l’eudemonisme i l’hedonisme: és que a l’eudemonisme, ser feliç és ser humà en ple sentit de la paraula on el plaer no és més que un complement de la felicitat. Però a l’hedonisme el plaer és el motor que mou els humans a fer les coses, i la felicitat és el que experimentem al realitzar-les, per tant, sense plaer no hi ha felicitat.

A la filosofia oriental la felicitat és un estat d’harmonia interna, no és un sentiment; perdura en el temps. L’alegria és un estat d’ànim, però la felicitat és un estat d’harmonia interna. I l’identifiquen com una qualitat; és a dir, que per descriure’m a mi, podrien dir que tinc els cabells arrissats i que sóc feliç.

A la majoria de religions la felicitat és una part fonamental. A les teistes la felicitat es troba a l’estar en comunió amb Déu, sense aquesta unió no hi pot haver felicitat.

El Cristianisme i el Islam venen a ser el mateix , tenen un llibre amb relats i indicacions per als seguidors, per poder arribar a la comunió amb Déu. Un dels pilars d’aquestes religions és prometre la felicitat eterna després de tota una vida dedicada a Déu, el paradís ve després de estar tota la vida en comunió i practicant, sent fidels.

Al hinduisme la felicitat és com un estat permanent de l’ànima humana, que està en nosaltres, però que ha de ser descobert, s’ha d’il·luminar, i que comporta a viure la felicitat. La felicitat no s’aconsegueix per fets, sinó que els fets són conseqüència d’aquest estat “descobert”, “il·luminat”; i això, porta a l’home a descobrir la unitat entre l’ànima amb l’esperit universal (Déu), i amb totes les ànimes.

Al hinduisme es creu que la felicitat ja es duu dins, sempre es té però no la trobem fins que se’ns il·lumina, és a dir, que la felicitat es troba en aquesta vida. A les altres dues religions, la felicitat actua coma moneda de canvi, si tens una vida acord amb el que et dicten, rebràs la felicitat al paradís.

Personalment no m’adaptaria a cap d’aquestes concepcions. Jo crec que la felicitat és la capacitat de ser feliç, és a dir a l’aconseguir els teus objectius, com t’afecten de positivament. Per exemple, hi ha gent que quan aconsegueix una de les seves metes, no gaudeix d’ella perquè ja pensa en tot el que no ha aconseguit; i jo crec que aquestes persones no són felices. No dic que s’hagi de ser conformista i no aspirar a res més, sinó que s’ha de saber valorar el que s’aconsegueix; i no depreciar-ho per encara no tenir-ne una altre cosa. També penso que la felicitat ha de ser una qualitat, com a la filosofia oriental, ha d ser una cosa estable i que perduri en el temps, no una emoció temporal; si la gent valorés més el que tenen, en canvi de pensar en el que no tenen, serien molt més feliços. Però el que si està clar, és que cada persona és un món.

I per acabar, una frase; com deia Aristòtil “tots estem d’acord en que volem ser feliços, però quan intentem aclarir com podem ser-ho comencen els problemes”.