Democràcia o Tecnocràcia?

Des de l’època dels Grecs s’ha discutit quina forma de govern és la adient per a conduir una societat.

La Democràcia és una forma de govern on tot el poder recau al poble; però aquesta es divideix en dos tipus. La Democràcia directa és aquella en la què la decisió és adoptada directament pels membres del poble i en la Democràcia indirecta o representativa, la decisió és adoptada per persones reconegudes pel poble com els seus representants.

En canvi, la Tecnocràcia és una forma de govern en la que els dirigents exerceixen el seu poder únicament gràcies a la seva competència tècnica o científica.

A l’hora de relacionar aquestes dos formes de govern amb la filosofia, ho podríem fer amb dos filòsofs molt coneguts; Plató i Aristòtil. On Plató és partidari de la Tecnocràcia i Aristòtil, de la Democràcia.

A La República II, Plató ens explica què és partidari de la Tecnocràcia i situa a tres estaments de la societat; al savi com a governador (que coneix el bé suprem i la justícia), al valent com a guerrer i als treballadors com a pagesos i artesans. També es pot destacar que Plató admirava Esparta on es practicava aquesta forma de govern.

Per una altra banda, Àristòtil, era partidari de la democràcia i desitjava arribar al bé col·lectiu a través de la opinió dels membres de la població.

Per acabar m’agradaria aclarar que jo em decanto més per la Tecnocràcia perquè jo crec què és una forma de govern que ens ajuda a tirar endavant aquets societat; sobretot en aquesta època que ens a tocat viure.

Les coses del món sensible són o no són

-Introducció al context:

Plató amb la teoria de les seves idees proposa una solució als dilemes dels seus antecessors, entre el canvi i la permanència (Heràclit i Parmènides), entre relativisme i absolutisme (Sofistes i Sòcrates) i finalment entre l'espiritualisme i materialisme de l'Escola de Milet.

Per a Plató hi ha dos món, el món de les idees i el món sensible. Tot el que hi ha al món sensible és canviant i és una imitació, per tant no en podem tenir coneixement. Per d'altre banda el món de les idees, és un món no físic, en el que hi ha l'original de les copies dels objectes del món sensible. Aquestes entitats immaterials són immutables, universals i invisibles.

Aplicat al Mite de la Caverna, les ombres són el món sensible i les formes i la llum són del món de les idees.

Segons Plató els objectes participen de la idea. Plató afirma que nosaltres ja coneixem, però que quan s'encarna l'ànima oblidem. Per això quan coneixem en realitat RECORDEM, perquè allà al món de les idees la nostra ànima ja ho coneix tot.

-Opinió personal:

M'agrada com Plató dona forma al món de les idees, però discrepo en certs aspectes:

Quan un nou objecte és inventat, és dir quan és dona forma física a la idea, aquest concepte innovador no existeix enlloc més que a la ment de l'inventor. Quan algú que no és el propi creador, visualitzi l'objecte, i interactuï amb ell, crearà una nova idea que associarà amb el nou objecte, el qual tot i que després pugui canviar o ser redissenyat, continuarà tenint la mateixa essència que permetrà als que ja coneixien l'objecte associar-lo novament.

Podria donar-se el cas que més d'una persona tingués una mateixa idea creada a la ment i que aquesta físicament no existís. És evident que han tingut tots la mateixa necessitat i per satisfer-la han creat una mateixa essència de projecte d'idea, si un dia un d'aquests la fa realitat, els altres com que l'essència de la idea ja és a la seva ment, només hauran d'associar la seva forma a la idea que la necessitat va crear.

Neixem com una pàgina en blanc?

Aquesta és una bona pregunta.

Si li preguntéssim a Plató, ens diria que ...no. Abans de néixer, mentre controlem els cavalls en el món de les idees, la nostra ànima intenta mirar les idees que ens envolten. Llavors, en el moment que perdem control dels cavalls, caiem al món sensible i tronem a néixer.
Segons Plató, el coneixement és el recordar les idees que vam veure en el món de les idees. Per tant, tenim un pre-coneixement.

Si la pregunta fos contestada per Aristòtil, ens diria que sí. Que quan naixem no tenim cap pre-coneixement, com afirma Plató, sinó que el coneixement ens arriba a través dels sentits, com el tacte, el gust, ...

I si jo respongués la pregunta us diria que no em decanto ni per un ni per l'altre. Crec que quan naixem, no tenim cap pre-coneixement com diu Plató, ni som una pàgina en blanc com afirma Aristòtil, sinó que tenim uns instints transmesos a través de la genètica de generació en generació que ens donen el coneixement mínim per sobreviure a la vida. Un exemple és com quan et sents amenaçat(i saps que no pots combatre-ho) i el teu cos reacciona obligant-te a córrer, no és un pre-coneixement, com diu Plató, sinó un instint de supervivència.

HI HA MÓNS PARAL•LELS?

Si agafem com a punt de partida de l’univers el Big Bang, hauriem d’adonar-nos que no som sols a l’univers. Però no vull parlar d’altes móns en altres galaxies sinó de mons paral•lels tals com el del món de les idees de Plató. Segons Plató, existeixen dos móns: el de les idees i el sensible. El món de les idees, afecta al món sensible ja que tot el que hi ha en ell ha sigut format per la participació de les idees.

Un altre exemple de móns paral•lels serien els que trobariem rera la mort, aquests dels quals parlen les religions (si et portes bé a la Terra o món sensible, més endevant tindràs una bona vida al món de les ànimes).
Hi ha, però, un altre tipus de móns paral•lels que trobarem molt ben reflexat al mite de la caverna de Plató. Les ombres que veuen els homes encadenats són tot el seu món, però les ombres formen part d’un altre món, el dels objecte sensibles. Quin dels dos és més real? Si s’ho preguntessim a un esclau et diria el de les ombres, però si s’ho preguntem a un portador d’objectes et diria que el món dels objectes sensibles. Cap dels dos ha vist altra cosa que no sigui el seu propi món, i com en aquests no hi ha proves tangibles de l’existència d’altres móns, és impossible saber si hi ha o no móns paral•lels. El que sí queda bastant clar és que tant al món de les idees de Plató, al de les ànimes de les religions com al món propi de cada persona hi afecten els altres móns paral•lels a ells.

Jo crec que poden existir perfectament móns paral•lels però que no els podem trobar perquè hem sigut dissenyats per viure al nostre món i no al dels altres.

La justícia

Hi han dues maneres d'arribar al coneixement: per inducció i per deducció. Plató va intentar definir la justícia per deducció, creant una ciutat justa i arribar llavors als individus.
La justícia ha de ser general, és a dir, s'ha de poder aplicar a tot, però si ho és massa hi han moltes situacions en què hi han aspectes mal lligats, no hi han dos casos iguals; si les lleis són massa concretes, no hi podrien haver lleis, ja que se n'haurien de crear de noves per cada cas concret.
Per tant, s'ha de fer una classificació de les coses segons les seves característiques comunes, sense oblidar les particularitats (això fa que hi hagi molts matissos subjectius)
A més a més, tot el que es vol analitzar és subjectiu, les persones estem condicionades per la cultura, la ideologia, la educació i a la moralitat. Això, i juntament amb els altres factors fa que no es pugui arribar a trobar unes lleis absolutament justes, ni que es puguin aplicar a tots els casos; tots els judicis etsan condicionats a més per la subjectivitat del jutge, els advocats i el jurat.

Atzar o finalitat?

L'atzar, que es podria dir que és el mateix que casualitat, és un conjunt de causes no conegudes amb el resultat d'un efecte imprevisible. En canvi, la finalitat o causa és el conjunt d'esdeveniments provocats per alguna cosa, relació causa-efecte.

Hume era partidari de l'atzar i Aristòtil de la finalitat. Per Aristòtil els éssers no poden produir-se a sí mateixos si no existeixen una sèrie de causes que ho expliquin, és a dir, tot canvi substancial suposa un canvi de la potència a l'acte i això no és possible si no hi ha una causa que ho expliqui, el primer motor immòbil. En canvi, Hume va negar el concepte de causalitat ja que no hi ha impressió o captació de la causa sinó només dels esdeveniments. També va dir que no es poden fer prediccions.

Personalment, no em decanto per cap teoria en concret però contradient a Hume diria que de vegades sí que es poden fer prediccions ja que per exemple, si fiques la mà al foc et cremes però abans tu ja sabies que passaria. Condradient a Aristòtil diria que ningú neix amb una finalitat concreta sinó que cadascú escriu el seu propi destí.

Eternitat o temporalitat?

L'eternitat és l'existència al marge del temps, allò que dura per sempre. En canvi, temporalitat té un principi i un fi, no dura per sempre.

Segons Parmènides l'ésser és etern, ja que si tingués un final passaria a no ser, i això és impossible.

Diu que hi ha dues vies, la del sentits i la de la raó. Per arribar a la veritat s'ha de seguir la de la raó perquè els sentis ens enganyen, ens porten a la confusió. Per tant, si l’ésser és etern, no hi ha canvi.

Oposant-se a les idees de Parmènides, Heràclit diu que tot canvia, que no et banyes dues vegades al mateix riu, que tot és temporal. No és partidari dels sentits, sinó que diu que s’han de fer servir els sentits juntament amb la raó.

A més, Plató creia en l’eternitat del món de les idees i va dir “El tempos és una imatge mòbil de l’eternitat”.

Personalment, m’agrada més la idea d’Heràclit de que tot canvia i de que els sentits i la raó han de treballar junts, perquè potser tot el que veiem no és veritat. Quan raonem, l’únic que estem fent és interpretar el que hem percebut amb els sentits.

Com participen els objectes sensibles de les idees?

Primerament hauríem de retrocedir i explicar una mica de teoria bàsica platònica.

Segons plató hi ha dos móns: el món de les idees i el món sensible. El món de les idees és el més real dels dos, és on es troben totes les essències de les idees a més és immutable, etern, continu i no es pot percebre amb els sentits. El món dels objectes sensibles, menys real, és on trobem tot allò que es pot percebre amb els sentits. En aquestes concepcions platòniques, que ell mateix descartarà en els seus diàlegs de bellesa, hi ha moltes influencies d'altres filòsofs com ara Parmènides (atributs com ara continu, únic, etern...)

De fet, segons Plató, totes les idees existeixen i són abans que no pas els objectes sensible, els quals no actuen gaire sobre l'essència de la idea. Només acaben de polir-la ja que aquesta es perfecta i immutable.

La meva opinió personal es que totes les essències estan en continuo canvi, en contra del que deia Plató. Aquest canvi continuat es degut a que els objectes del món sensible experimenten constants canvis que haurien de modificar la regla general (idea) ja que, diversos conceptes han canviat totalment al cap de molts anys i no tenen cap característica reconeixible dels inicials.

Seria el món millor sense normes?

Abans de començar a parlar sobre aquest dilema cal definir be el significat de la paraula norma: Una norma es una pauta que ens indica el que tenim que fer ( i el que no podem fer) , ens orienta a com ens hem de comportar etc.

Aquestes normes es regeixen per reglaments o lleis en relació amb les creences i valors que tenen un determinat grup per a poder viure en harmonia. Aquesta harmonia del conjunt de persones es anomenat societat.

Solem adoptar unes normes amb l’ajuda de l’estat. Com per exemple: Professors (a l’escola ) , els pares ( a l’ambient familiar ). Les normes i tots aquests valors compartits fan possible la convivència.

Pel que fa aquest dilema trobem diferents filosofies i idees respecte a les normes:

- L’anarquisme: Oposició i abolició de l’estat, l’autoritat, control social que s’imposa a l’individu etc ( Món sense normes).

- L’estat just de Plató : tres estrats socials: governants, guerrers , treballadors . Aquesta combinació segons Plató crea l’estat perfecte.

Opinió personal: Jo crec que en una societat són necessàries les normes degut a les ambicions que pot arribar a tindre l’ésser humà i les maldats que pot arribar a fer per el seu propi interès. A més a més una societat amb normes també proporciona drets que probablement en una societat sense normes no tindríem.

La justicia es equilibrio?

La justicia es equilibrio?

El dilema que se nos presenta és si la justicia es equilibrio. Para responder a esta pregunta primero definiré justicia, la justica es un a conjunto de ideas o de principios que han de llevar a cabo las personas i las comunidades para poder cualificar de justo o de injusto un hecho , un acto o bien una actividad

El concepto de justicia lo podemos entender de manera subjetiva con lo cual justicia es una palabra relativa porque cadauno tiene un criterio sobre lo que es justo o lo que es injusto , en canvio la justicia objetiva sera la qu eviene regida por las leies. (ejemplo de los coches) Por equilibrio consideramos que es dar lo mismo para todos , por lo tanto sin favoritismos ni discriminación Aun asi encontramos una discriminación que es positiva que tiene el objetivo de mej orar la calidad de vida de diferentes grupos desfavorecidos .

Un tipo de discriminacion positiva sera por ejemplo cuando alguien en el isntituo se rompe la pierna y necesita subir en ascensor. Esta discrminacion da un trato preferencial a ciertos recursos o servicios asi como a determinados bienes Cuando aplicamos el concepto de justicia en los seres , podemos decir que una persona es justa cuando las tres almas tienen belleza y un orden interior como nos introduce Platón con su idea de la justicia peró si hay desarmonia entre las tres almas , surge algo malo; la injusticia . Platón decia que una persona justa era quien havia de gobernar la ciudad ya que buscaria el bien común i favoreceria a los que menos tubieran , por lo tanto una persona que gobierne no puede ser una persona ambiciosa ya que no podría serjusta

Con todo esto podemos decir que es el hombre quien intenta aconseguir que la justicia sea equilibrio.Pero hay una cosa que va en contra de la justicia i el equilibrioq ue es la lei natural . Podemos decir que la naturaleza no es justa cuàndo hay catastrofes naturales donde menos deberia haberlas , ni equilibrio porque las primeras materias por ejemplo son distintas en cada país Por lo tanto , la conclusión es que la justicia i el equilibrio no van atadas por naturaleza , sino que somos nosotros los que intenamos unirlas

No tots tenim un pensament únic

No tothom pensa el mateix, però la majoria de vegades, aquesta opinió personal no surt a la llum, bàsicament per la influència de la societat en les opinions de cadascú. Això normalment passa perquè la gent té por de sentir-se rebutjada. La pressió de grup és un factor clau que condiciona el pensament de les persones.
Un exemple de com pot actuar la pressió de grup en el pensament de cadascú, pot ser el següent: dins d’un grup d’amigues, tres d’elles pensen que una companya de classe és molt mala persona i amb qui no es pot confiar. En canvi, a una de les amigues li cau molt bé. Les tres amigues critiquen a la companya. L’altra tindria la opció de defensar-la però opta pel camí més fàcil i s’uneix a criticar-la, per tal de no ser jutjada. Si la defensés en públic, quedaria en evidència.
Un altre aspecte molt important és la influència de la família i dels medis de comunicació. Un cas pot ser l’esport, o la política.
En l’esport és deixa de banda als grups minoritaris i només s’informa dels que tenen més suport. Per exemple a Catalunya, a l’Espanyol, la premsa no el té tant en compte com el Barça. Els dos equips, ja que són catalans, els hauria de pertocar la mateixa quantitat d’informació. Si mirem un diari català, més de tres quartes parts és dedica més al Barça i en canvi a l’Espanyol mai li donen importància. Això repercuteix en què la gent estigui més informada del Barça i, tot això és una cadena que provoca que la gent sigui del Barça i no pugui triar. És a dir, no tots tenim un pensament únic, s’ha de informar per igual, han de entendre que no tothom pensa el mateix i que d’aquesta manera només fan que més gent pugi al carro guanyador, sense conèixer l’altre.
En conclusió. El que pretenc és fer reflexionar com actuar en aquestes situacions... Triar el camí fàcil i deixar-nos guiar per l’opinió de la societat o bé, imposar el nostre criteri encara que presenti dificultats? Jo us animaria, com heu pogut comprovar, a triar la segona opció perquè cadascú ha de elaborar la seva pròpia personalitat. Des del meu punt de vista s’han de respectar tots els pensaments i d’aquesta manera ajudarem a que no s’amaguin.

ELS OBJECTES DEL MÓN SENSIBLE SÓN O NO SÓN?

- Món sensible:

és el que veiem a través dels sentits, un món cambiant. Dins d'aquest món hi ha el nostre cos. Al mite de la caverna, el món sensible sería la caverna. és una imitació del món etern de les idees. Ha estat fabricat prenen de model el mon de les idees. Tambe es pot anomenar com a realitat aparent.

- Món de les idees:

Es diu que en aquest món, no existeix la dualitat ni el canvi. és el món de lo que realment és. és el món de lo que forma la realitat, les sombres.

Jo crec que és millor fer cas als sentits però que sense un mon de les idees, és a dir, de conceptes universals, sería impossible viure. També crec que el món sensible és real perque té una participació fixa en el món intel·ligible.

MATÈRIA O ÀNIMA ?

La matèria és tot allò que ocupa algún lloc a l'espai.
L'ànima és un principi espiritual i vital gràcies al qual tots els éssers vius es poden moure.

Hi havia dos filòsofs que defensaven aquesta teoria: Aristòtil i Plató.

Aristòtil era partidari de la matèria i tenia la teoria hilemòrfica, que deia que tots els cossos estan constituïts per dos principis : la matèria i la forma.
Diu que la matèria és pura i indeterminada, i la forma és allò que la determina i fa que una cosa sigui el que és.

En canvi, Plató és partidari de l'ànima. Aquest filòsof afirma que l'home està compost per cos i ànima.
L'ànima, que pertany al món de les idees, no és matèria, sinó esperit, però ens podem moure gràcies a les seves tres parts : la racional, que es troba al cap i ens aporta saviesa ; la irascible o passional, que es sitúa al pit i ens aporta valor i valentia ; i la concupiscible, que està al ventre i ens aporta moderació i temperança.

Jo no penso com cap d'aquests filòsofs, simplement crec que nosaltres i qualsevol ésser humà estem formats per el cos i la ment.
Amb el cos ens podem moure i amb la ment pensem i donem les ordres a les parts del cos per a què aquestes es moguin.

SER O TENIR?

Ser: Tenir realitat, existir, tenir lloc com a fet.

Tenir: Indica que una persona o una cosa és d'algú, que està en el seu poder, o que hi està relacionada, que l'afecta, que li passa, que en forma part.

Dos filòsofs propers:

• Erich Fromm: Psicòleg social i filòsof humanista alemany del segle XX.

  • El tenir és una carga opressiva d'ambicions mentals, desigs de poder. Sembla que per viure haguem de tindre coses i que aquesta sigui la manera més natural d'existir i la única manera de viure creant d'aquesta manera una societat consumista.

  • El ser és qui postula vitalment l'amor, el plaer i la comunió.

  • Aquest digué per gaudir d'una bona vida no hem d'esperar res a canvi, no hem de trobar finalitats utilitàries, ens hem de buscar a nosaltres mateixos en comptes de consumir per sentir-nos millor.

  • El tenir és una via injusta. La via del ser és la de l'experiència, la que no es pot descriure amb les coses i la que s'ha de quedar de per vida.

  • Una persona ha de seguir atent a les seves necessitats vitals, hem de mantenir un antropocentrisme dèbil.

• Gabriel Marcel: Filòsof francès del segle XX.

  • La metafísica del tenir diu que ens hem de valer només d'allò que es té i no del que no és. Diu que el que posseeix manté, conserva, augmenta... Aquesta persona, només pel fet de posseir viu atemoritzada per por de què aquesta possessió es desgasti o s'escapi.

  • D'aquesta manera la realitat deixa de ser vida i alegria. Els objectes ens acaben absorbint fins a un punt que podem arribar a desesperar-nos.

  • Els individus només poden estar compromesos en situacions específiques en què es veuen implicats.

  • Per aquest, tenir és tancar, impedir... S'ha d'esquivar l'embastida consumista dels mitjans de comunicació del nostre entorn i serem més conscients del que gastem i no només diners i ens adonarem que no val la pena, que valen més els records i l'apreci entre d'altres.

  • La societat ha d'incentivar a les persones guiant-les a un nou horitzó i no a un d'egoista.

Actualment, l'entitat personal està constituïda sobre les pertinences. La vida porta a l'ecocidi, al consum sense límits.

Per ser feliç no es necessita tenir tant.

El més important en la vida és ser i ser feliç.

Som més feliços quan som que quan tenim ja que quan obtenim alguna cosa, sempre volem més i mai parem de demanar.

El consum desmesurat i incontrolable ens ha transformat en éssers materialistes fins al punt d'estar tan ocupats «tenint» que ja no ens queda temps per «ser».

El fet de ser no es perd mai, sempre ho portarem a sobre, és etern, en canvi, el tenir s'aconsegueix però també es pot acabar perdent i si això succeeix perdrem la felicitat, però també som infeliços quan tenim por a perdre-ho...

Hem d'intentar prioritzar el ser abans que el tenir, ens anirà tot bastant millor i ens adonarem realment del nostre potencial com a persona i tindrem més clar llavors quin és el nostre objectiu i fins a on volem arribar.

¿RAZÓN O CORAZÓN?

Para poder explicar este dilema hay que entender la frase de “El corazón
tiene razones que la razón no entiende”.
Esta frase la dijo un filósofo francés que se llama Blaise Pascal y, significa que hay veces que sabemos que algo es verdadero, pero no llegamos a saberlo a través del razonamiento ni podemos dar ningún argumento lógico.
Según Pascal, al conocimiento se llega a través de dos medios muy
diferentes pero que a la vez se complementan, la razón y el corazón.
La razón son las experiencias y las deducciones, mientras que el corazón
son los sentimientos y las intuiciones.
Siempre hemos pensado que el razonamiento es la única manera de llegar al
conocimiento, pero Pascal quiere demostrar que la razón no se puede someter a todo porqué sino habría muchas cosas que carecerían de sentido. Con esto
justifica que el corazón también es un medio de conocimiento.
Con la razón podemos demostrar, por ejemplo, cosas que a simple vista
pueden no parecer evidentes. Y con el corazón podemos conocer, por ejemplo, los primeros principios como el espacio, el tiempo y el movimiento.
Estos dos medios de conocimiento unidos forman un conocimiento completo.
A parte de la filosofía de Pascal, este dilema está muy presente en todos
nosotros, y lo solemos relacionar con el amor.
Siempre nos han enseñado que hay que razonar para tomar decisiones, porqué así sería todo más fácil y nos equivocaríamos menos. Pero, a veces, los
sentimientos son tan fuertes, que aunque sepamos que el camino es difícil, nos decantamos por hacerle caso al corazón para conseguir una plenitud completa.
Yo creo que es mejor hacerle caso al corazón, ya que la razón a corto plazo
tiene consecuencias menos dolorosas, pero a medida que pasa el tiempo, las
consecuencias pueden ser mucho peores, ya que podrás tener lo mejor pero no lo que de verdad quieres.
Aun así, creo que no nos podemos decantar por ninguno, sino que depende de
la situación y que cada persona tiene que conocerse a sí misma y saber cuándo
hacerle caso a uno o al otro.

Què és la felicitat?

La felicitat,es podria definir de moltes maneres, però per començar podríem dir que és com un estat intern de satisfacció i alegria. Per tenir una visió més ample de felicitat, veurem diferents percepcions d’aquesta; diferents autors, filosofies, religions...

La felicitat per Plató ve després de la mort. Això és perquè amb la teoria de les idees, Plató ens deia que l’ànima estava unida accidentalment amb el cos, i que la seva naturalesa espiritual, l’atreia al seu món, el de les idees. Però si estava lligada al cos, no podia anar al món de les idees; així que quan el cos es moria, si s’havia purificat, l’ànima ascendia al seu món, on és realment feliç.

Nietzsche per exemple, ens diu que l’home no està fet per la felicitat, que està destinat al patiment.

Per Aristòtil la felicitat seria autorrealitzar-se, aconseguir els objectius propis. I aquesta filosofia és l’ eudemonisme.

Per Epicur la felicitat és experimentar plaer, tant físic com intel·lectual; i evitar el patiment, tant mental com físic; i aquesta filosofia és l’hedonisme.

La diferència principal entre l’eudemonisme i l’hedonisme: és que a l’eudemonisme, ser feliç és ser humà en ple sentit de la paraula on el plaer no és més que un complement de la felicitat. Però a l’hedonisme el plaer és el motor que mou els humans a fer les coses, i la felicitat és el que experimentem al realitzar-les, per tant, sense plaer no hi ha felicitat.

A la filosofia oriental la felicitat és un estat d’harmonia interna, no és un sentiment; perdura en el temps. L’alegria és un estat d’ànim, però la felicitat és un estat d’harmonia interna. I l’identifiquen com una qualitat; és a dir, que per descriure’m a mi, podrien dir que tinc els cabells arrissats i que sóc feliç.

A la majoria de religions la felicitat és una part fonamental. A les teistes la felicitat es troba a l’estar en comunió amb Déu, sense aquesta unió no hi pot haver felicitat.

El Cristianisme i el Islam venen a ser el mateix , tenen un llibre amb relats i indicacions per als seguidors, per poder arribar a la comunió amb Déu. Un dels pilars d’aquestes religions és prometre la felicitat eterna després de tota una vida dedicada a Déu, el paradís ve després de estar tota la vida en comunió i practicant, sent fidels.

Al hinduisme la felicitat és com un estat permanent de l’ànima humana, que està en nosaltres, però que ha de ser descobert, s’ha d’il·luminar, i que comporta a viure la felicitat. La felicitat no s’aconsegueix per fets, sinó que els fets són conseqüència d’aquest estat “descobert”, “il·luminat”; i això, porta a l’home a descobrir la unitat entre l’ànima amb l’esperit universal (Déu), i amb totes les ànimes.

Al hinduisme es creu que la felicitat ja es duu dins, sempre es té però no la trobem fins que se’ns il·lumina, és a dir, que la felicitat es troba en aquesta vida. A les altres dues religions, la felicitat actua coma moneda de canvi, si tens una vida acord amb el que et dicten, rebràs la felicitat al paradís.

Personalment no m’adaptaria a cap d’aquestes concepcions. Jo crec que la felicitat és la capacitat de ser feliç, és a dir a l’aconseguir els teus objectius, com t’afecten de positivament. Per exemple, hi ha gent que quan aconsegueix una de les seves metes, no gaudeix d’ella perquè ja pensa en tot el que no ha aconseguit; i jo crec que aquestes persones no són felices. No dic que s’hagi de ser conformista i no aspirar a res més, sinó que s’ha de saber valorar el que s’aconsegueix; i no depreciar-ho per encara no tenir-ne una altre cosa. També penso que la felicitat ha de ser una qualitat, com a la filosofia oriental, ha d ser una cosa estable i que perduri en el temps, no una emoció temporal; si la gent valorés més el que tenen, en canvi de pensar en el que no tenen, serien molt més feliços. Però el que si està clar, és que cada persona és un món.

I per acabar, una frase; com deia Aristòtil “tots estem d’acord en que volem ser feliços, però quan intentem aclarir com podem ser-ho comencen els problemes”.

Dins o fora?

Aquest dilema ve referit al coneixement. És a dir, que si el saber que tenim, ve del nostre interior o si ve des de fora. En altres paraules, que si el que aprenem és a partir del que podem recordar dins nostre, com si tinguéssim un registre ja elaborat de tots els coneixements o, per altra banda, si aprenem a partir del dia a dia, de l’exterior.

Alguns filòsofs, com ara Plató, eren partidaris de la primera opció, o sigui que el coneixement es troba dins. Ell anomenava a aquest fet reminiscència. Afirma que l’ànima, abans d’introduir-se al nostre cos, es troba en el món de les idees. Llavors, un cop naixem, en un principi ens costarà saber què és cada cosa. Però, a mesura que les anem veient, només caldrà recordar, ja que totes les idees les tenim interioritzades perquè ja les hem vist en l’existència anterior. Per ell, l’aprenentatge no existeix, tot ho tenim a l’ànima. Podem veure que Plató està influenciat per Sòcrates ja que ell deia que la veritat era dins de la nostra ànima i que es podia treure enfora a través de la maièutica.

Pot costar imaginar-se que tots els coneixements ja els tenim, però amb uns exemples potser s’entén millor.

Mai us heu preguntat que, de petits, com sabem que un somriure és bon senyal i que si ens criden, és dolent? Podria ser al contrari, que el crit fos bo i un somriure, dolent. O quan bevem del pit de la mare, com sabem com s’ha de fer? Doncs, això passaria perquè tenim totes les idees dins nostre, recordant podem saber què és cada cosa i com actuar en les diferents situacions. I si ens estiren a un llit, per exemple, per què ens posem a dormir? O, un altre cas, si de ben petitets ens donen un color i ens posen un full de paper al davant, segur que dibuixarem alguna cosa al paper. Tot això que no ens ha ensenyat ningú, en teoria ho sabríem fer per coneixements que ja tenim integrats en l’ànima.

Però, per una altra banda, hi ha sabers que semblen pràcticament impossibles de tenir dins nostre. Com per exemple saber sumar o restar. Tothom parteix de zero. De mica en mica, es va pujant el nivell de dificultat i ampliant els nostres coneixements. Ens ho han ensenyat i ho hem anat aprenent. Tots aquests coneixements són nous i necessitem algú que ens els expliqui. Des d’aquest punt de vista, per molt que pensem, no sabrem com fer-ho. O, el que deia abans de si ens estiren al llit, normalment tenim tendència a dormir. Això podria ser perquè com hem vist que altres ho fan, nosaltres els imitem i també ho fem, és una altra manera d’aprendre de l’exterior, de la realitat. També podem aprendre d’una altra manera: a partir del dubte, anar fent probes i les que surtin malament anar descartant-les tal i com deia Descartes. Així sabrem quin coneixement és el bo.

Per tant, un cop entès el que significaria conèixer des de dins o fora, jo seria més partidària de que gairebé tot és de fora. Em podria contradir en el cas del nen que mama del pit de la mare, però penso que és més una raó de supervivència. Tot el que sabem és perquè algú ens ho ha ensenyat o ho hem vist o, inclús a partir del dubte, anant fent probes i eliminant opcions arribarem al coneixement cert. Un cop analitzat l’exterior podrem anar organitzant les idees i poder-les fer servir correctament. Jo crec, que si no tingués cap tipus de base em seria molt difícil poder dur a terme un gran quantitat de coses. Aplicat als estudis, seria ben bé impossible, sense cap base seria molt complicat. I a més per exemple, si a mi em donen un telèfon i no l’he vist en me vida, el primer que faré possiblement serà començar a clicar botons o donar cops a algun objecte per mirar si pot servir al menys per trencar coses. Mai m’hauria imaginat que serveix per comunicar-me amb una altra persona a no ser que hagués vist com algú el fa servir o si algú m’hagués explicat el seu ús. Penso que tota la nostra vida es basa en un camí constant d’aprenentatge que està molt influenciat per l’exterior.