Coneixement innat o adquirit?

El coneixement està constituït per tota la informació que tenim gravada en el nostre cervell, una base de coneixements per tant és l'emmagatzematge de les dades adquirides, relatives a un determinat camp del saber. Però, com obtenim els nostres coneixements? Naixem amb ells o els aconseguim aprenent?

Una partidari del coneixement innat és Plató que mitjançant la teoria del coneixement que es basa en la reminiscència diu que conèixer és recordar. Per ell el coneixement és anamnesi, es a dir un  record. Per tant coneixem recordant. Com que els sentits ens enganyen només podem conèixer a través de la raó.

L'origen dels coneixements s'explica amb l'ajuda de la teoria de la preexistència de l'ànima i la seva immortalitat. L'ànima és allò que ens mou, ha existit sempre i sempre existira i el cos constitueix la la seva presó. Abans de néixer un individu, la seva ànima habitava el món de les idees, que és el món vertader i posseeix uns atributs característics: espiritual, únic, eternal i immutable). Metre es troba en el món de les idees l'ànima realitza un viatge, al llarg del qual recull tot tota mena de coneixement. Un home savi és aquell l'ànima del qual ha tingut un viatge plàcid, per tant va veure més coses i pot recordar més. En conclusió segons Plató el coneixement és innat i depèn del viatge que hagi tingut l'ànima en el món de les idees.

Per una altra banda tenim a Aristòtil que no creu en el coneixement innat. Els coneixement que posseeix una persona els ha adquirit al llarg de tota la seva vida. Segons Aristòtil naixem amb la ment buida com una pagina blanca en la que no hi ha res escrit. Per tant en néixer hi ha una total absència de coneixement a la nostra ment.

Els coneixements que aconseguim emmagatzemar durant tota la nostra vida s'adquireixen mitjançant l'observació i la percepció dels sentits. Això constitueix la defensa d'un coneixement purament sensitiu.

Encara que la teoria de Plató és molt interessant la d'Aristòtil em sembla més creïble i per tant més verosimil. Segons Aristòtil el coneixement està a la disposició de tothom i només depèn de la seva voluntat d'aprendre adquirir coneixements, mentre que segons Plató tot el coneixement que tenim depèn del viatge que hagi tingut l'anima en el món de les idees i per tant no es pot aspirar a més coneixement del que ja tenim des de que vam néixer.

Existeixen els déus?

Aquest dilema sempre ha generat un gran debat en el món de la filosofia, importants filòsofs han parlat molt d’aquest tema i, arrel d’això, han sorgit diverses postures. Les més importants són aquestes 3: els teistes, els agnòstics i els ateus.

.Teistes: Els teistes defensen l’existència de Déu. Dintre dels teistes trobem com a filòsofs més importants, a Anselm de Canterbury i Tomàs d’Aquino. Anselm de Canterbury proposa un argument ontològic per demostrar l’existència de Déu, on afirma que no cal demostrar l’existència de Déu perquè és evident que existeix. En aquest argument diu que tothom té una idea de que Déu és un ésser del qual no es pot pensar res més gran (és superior a tot), però aquest Déu no només ha d’existir en el nostre pensament sinó també en la realitat, ja que la gent podria pensar en un altre Déu que fos més gran i això seria impossible. Per tant, Déu , que és allò a partir del qual no es pot pensar en res més gran existeix tant en el pensament com en la raó.

Després tenim a Tomàs d’Aquino. Tomàs d’Aquino demostra l’existència de Déu a partit de les seves 5 vies, on diu entre d’altres coses, que tots els fenòmens que passen en el món són provocats per una única causa, que és Déu.

.Agnòstics: Els agnòstics defensen que no podem comprovar si els Déus existeixen o no ja que no sabem res sobre ells. Un dels agnòstics més importants va ser Protàgores, que va fer una crítica a la religió basant-se en això i l’escepticisme.

.Ateus: Són els que estan més en contra de l’existència de Déu. Entre ells, tenim a Marx i Nietzsche. Marx defensa que la religió és l’opi del poble ja que enganya a la gent i els hi fa oblidar la realitat, i Nietzsche afirma que Déu ha mort, i com que Déu ha mort hem de donar pas al superhome, i aquest superhome només s’hi pot arribar a través de 3 esperits: el del camell, que simbolitza tots aquells que obeeixen i compleixen amb el que se’ls hi diu, el del lleó, que representa no complir amb les normes, ser rebel i anar a la teva, i finalment el del nen que viu lliure de prejudicis i crea nous valors.

Finalment, en quant  a la meva opinió personal,  estic a favor dels agnòstics ja que crec que, avui en dia, no hi ha suficients proves per demostrar si Déu existeix realment o no.

L'optimisme, felicitat o engany?

Està demostrat que la majoria de la gent és optimista, però realment ens convé creure en un futur de color rosa? No ens podem decebre amb la realitat? De la mateixa manera que experimentem il·lusions òptiques, de vegades creiem veure alguna cosa que és molt distinta a la realitat. Es tracta de les il·lusions cognitives, que estan relacionades amb el coneixement i de les quals hi ha tres tipus: la il·lusió de la superioritat, la de la introspecció i el biaix optimista.
Il·lusió de la superioritat: la gent tendeix a pensar que és superior del que és i superior a la mitjana. Per exemple, el 93% de la població considera que està en el que representa la mitjana superior en la conducció, però això estadísticament és impossible perquè no tots podem ser superiors a la mitjana i per això es tracta d’una il·lusió.
Il·lusió introspectiva: és la nostra tendència a pensar que els nostres motius estan fundats, és a dit, el perquè de les coses que fem quan en realitat no hi cap motiu, però ens creem històries per tractar d’explicar-nos a nosaltres mateixos perquè decidim fer això, acceptar aquest treball, iniciar una relació.. i no sempre és correcte. Així, si hem d’escollir entre anar de vacances al mar o a la muntanya, un cop escollim una opció tendim a imaginar mil raons que ens diuen que em pres la decisió correcta.
Biaix optimista: és la nostra tendència a sobreestimar les nostres possibilitats a experimentar vivències positives al llarg de la vida i a subestimar les probabilitats de viure experiències negatives. Així, sobrevalorem la nostra esperança de vida, el nostre èxit professional i infravalorem les nostres probabilitats a posar-nos malalts, patir un accident de cotxe.... Bàsicament pensem que demà estarem millor que ahir.
D’altra banda, es considera que les preferències d’una persona venen posteriorment als fets, de forma que prenem una decisió i desprès arribem a la conclusió que hem pres la decisió correcta. El cas és que al llarg de la vida ens veiem obligats a prendre moltes decisions importants, com en què volem treballar, on volem viure, etc. i en molts casos ens ho pensem molt, doncs pensem en els aspectes positius i negatius. Així, s’ha demostrat que un cop una persona ha pres una decisió, tendeix a pensar que la opció que ha escollit és millor del que pensava abans i la que ha rebutjat, era pitjor.
Així mateix, hi ha gent que opina que la vertadera felicitat només s’aconsegueix quan es busca ser feliç, de forma que gran part del que ens fa feliços, no succeeix en el moment sinó que és el que pensem que ens passarà l’endemà. És l’entusiasme sobre el que ens passarà. Molta gent,
però, sosté que el secret de la felicitat és tenir baixes expectatives: si no esperem trobar l’amor, estar sans i tenir èxit, no ens decebrem si no ho aconseguim i per tant, serem feliços. Però sembla que les persones optimistes no es senten pitjor quan no aconsegueixen el que es proposen perquè tendeixen a pensar que el pròxim cop tot serà millor.
Així mateix, ser massa optimista també té els seus perills i podem posar-nos en conductes arriscades que ens posin en perill. Per exemple, com que creus que tot sortirà bé, no et fas provés mèdiques sovint tal com deuries, no et poses el casc quan vas en bicicleta o el cinturó quan condueixes. Totes aquests coses són negatives i et poden ocórrer. També, respecte la planificació, la gent tendeix a pensar que acabarà els seus projectes avants del previst, que necessitarà menys temps i que els costarà menys i això els pot causar problemes.
Des del meu punt de vista, considero que l’optimisme és un escut protector invisible que ens protegeix de la realitat i que ens permet interpretar segons el que ens convé. No obstant, penso que això no és dolent perquè l’optimisme ens permet ser feliços i avançar. S’ha demostrat que l’optimisme millora el nostre rendiment perquè si pensem que tot ens anirà bé, ens esforcem més. Per exemple, existirien els avions si no hagués hagut gent optimista que pensés que podem volar? Al seu torn, el pessimisme és conformisme i mai hem de ser conformistes perquè llavors deixarem que ens dominin els altres i que mai evolucionem cap a una societat millor. A més, l’optimisme suposa un gran benefici per a la salut, ja que si esperes que el futur et depari coses bones, es redueixen l’estrès i l’ansietat.

Alejandro Villaba Cortés   Novembre 2012

Justícia i legalitat

La justícia es pot entendre de dues maneres , de manera Subjectiva i de manera Objectiva.

La manera subjectiva és la que té un sentit personal, tu creus justa una cosa i la fas, es a dir ets responsable dels teus propis actes.

La manera Objectiva és la que compren una sèrie de normes i principis que ha de seguir una comunitat.

La justícia es tracta per lo tant d’un conjunt d’idees, principis o criteris que han de regir les persones i les comunitats, per saber si les coses són justes o no.

Des del punt de vista moral i personal estem parlant de Justícia com a terme ètic es a dir manera d’entendre la filosofia de manera subjectiva. Es considera que una persona està fent justícia quan tracta als demés amb dignitat, equitat (igualtat) . Com per exemple: Si una senyora gran entra al tren i no té lloc per seure, i tu estàs assegut, per respecte a la seva edat la deixes seure, això seria un acte ètic, aquest comportament entra dins de l’ètica moral.

Justícia com a terme jurídic fa referència a la manera objectiva d’entendre la justícia, és el conjunt de normes i regles que autoritzen o prohibeixen diverses actuacions.

Podem distingir entre tres tipus de justícies, la legal la commutativa i la distributiva. La justícia legal és la que regula les lleis entre l’individu i la comunitat, s’anomena legal perquè el seu efecte és el compliment de les lleis, es a dir que s’aplica a les persones que estem obligades a respectar les normes establertes per el govern a fi de garantir una convivència harmònica. La justícia distributiva s’encarrega de distribuir càrrecs entre les persones a fi de que els drets dels individus i ciutadans siguin respectats, com per exemple pagar impostos, respectar les normes de trànsit..

La justícia commutativa és la que parteix del supòsit de que tothom té els mateixos drets, s’aplica sobretot als comerços, un exemple seria pagar un bé a canvi d’un producte.

Segons Plató el terme Justícia s’entén com un desig , com un anhel, com un estat ideal de la humanitat que comporta felicitat, perfecció i benestar.

Quan és parla de LEGALITAT es fa referència a un sistema de lleis que s’ha de complir i que dona aprovació a determinades accions. És llavors tot el que es realitza dins del marc teòric de la llei escrita i com a conseqüència s’ha de respectar.

Un cop os he explicat aquests dos conceptes os explicaré el dilema que molts cops ens hem de platejar, la justícia o la legalitat? Són completament contradictors però de vagades les normes jurídiques i morals poden coincidir , per exemple NO MATAR és una norma jurídica i moral alhora.

Jo em decanto per Justícia Moral tot i que entenc que la llei s’ha de complir. HI ha casos determinats que per mi la justícia és clara. Des de una perspectiva legal no pots deixar morir a una persona en fase terminal però per mi seria just perquè no cal allargar-li la vida a una persona quan veus que està patint. En aquest moment es veu molt clar si decidiràs els teus actes segons la llei o segons el que et teu cor et diu.

Un altre exemple molt actual serien els desnonaments, la llei ens diu que quan tens una hipoteca la tens que pagar fins al final, però no és just que una persona que s’ha quedat sense feina per lo tant sense ingressos la desnonin es a dir la facin fora de casa seva, en aquest cas per fer justícia s’han de buscar altres solucions, com seria canviar les lleis. Com es sabut el cas d’Amaia Egaña, que es va suïcidar.

Una cosa es evitar els impagaments i una altre es crear situacions personals i socialment insostenibles.

Evolucionisme o creacionisme

El creacionisme és la creença de que tots els éssers vius han estat creats per un ésser diví i defèn que les espècies s’han mantingut invariables des de la creació recorrent a la Bíblia. L’evolucionisme és la creença de que tots els éssers vius han anat canviant al llarg del temps.

Jo contraposaré el creacionisme de Cuvier amb l’evolucionisme de Darwin.

Segons Cuvier, els éssers vius no han canviat des de la seva creació, sempre han existit els mateixos éssers vius, l’únic que pot passar és que les espècies desapareguin. Descriu la naturalesa com una realitat definitiva, immutable i acabada.

Darwin formula la teoria de la selecció natural, la qual es basa en dos mecanismes: la lluita per l’existència i la supervivència dels més aptes. Aquesta teoria propugna que totes les espècies tendeixen a reproduir-se fins a saturar el seu hàbitat. Un cop s’ha produït aquesta saturació, comencen a faltar els recursos i els aliments, la vida es torna difícil i llavors comença la lluita per l’existència, en la qual desapareixen la major part dels individus i només els més aptes aconsegueixen sobreviure, aquells que estan millor dotats. Aquests transmeten els seus caràcters als seus descendents, que alhora viuran més que els descendents dels menys dotats i, conseqüentment, tindran una major descendència. D’aquesta manera, el procés de la selecció natural va modificant les espècies originant de noves.

Jo opino que el fixisme no és una postura possible per defensar perquè no explica la substitució d’unes determinades espècies per altres de noves. Em decanto per l’evolucionisme perquè està demostrat científicament que les espècies evolucionen al llarg del temps, no ràpidament però si mica en mica. S’explica per exemple, mitjançant l’existència de fòssils d’espècies ja extingides que demostren dita evolució.

Ontologistes o ateus

Els Teistes defensen l’existència de Déu i tenen tres diferents postures:
Fideistes, Demostracionistes i Ontologistes.
Jo em centraré amb els Ontologistes que són els que pensen que Déu és evident i que no cal demostrar-ho.
Ontologistes:
Anselm de Canterbury creu que Déu és ésser màxim.
Diu que tots els homes tenen una idea de Déu com a un ser tal que no es pot pensar en res de més gran i que aquest ha d’existir no nomes en el nostre pensament perquè sinó podríem pensar que fora del nostre cap existeix un altre ésser i aquest podria ser millor que el del nostre pensament i això és impossible.

Ateus:
Els ateus són els que defensen d’inexistència de Déu.
Nietzsche:
Segons Nietzsche “deu ha mort” amb aquesta frase en vol dir que Déu ha perdut tota la influencia que tenia al món.
Nietzsche creu que en els nostres dies no són els criteris religiosos els que determinen la vida dels homes, sinó que l’economia ha substituït la religió.
Creu que no hi ha hauria d’haver normes fer allò que ens ve de gust, més enllà del bé i del mal. Deia que anàvem pel bon camí cap a l’evolució però en el pas de homes a superhomes hem retrocedit per culpa dels comunistes i dels cristians, ja què, han domesticat a l’home i l’han convertit en mediocre.
Ens parla de tres metamorfosis que hem de passar per arribar a ser Super homes:
L’esperit del camell: L’home actual que nomes obeeix.
L’esperit del lleó: És la revolta i que té un comportament de rebuig.
L’esperit del nen: Són espontanis i fan el que volen.

Jo em decanto més pels Ateus, ja què opino que les persones religioses ens fan infravalorar fent-nos pensar que al morir-nos algú millor que nosaltres ens jutjarà i decidirà el nostre futur en funció de si en el seu criteri hem estat bones persones o no. Crec que res que no es pugui demostrar no és pot creure.