Des de l’època dels Grecs s’ha discutit quina forma de govern és la adient per a conduir una societat.
En canvi,
Recollim aquí la transcripció de les irrepetibles exposicions orals que els alumnes de 2n de batxillerat de l'Institut de Llavaneres han fet a classe d'història de la filosofia.
Des de l’època dels Grecs s’ha discutit quina forma de govern és la adient per a conduir una societat.
En canvi,
-Introducció al context:
Plató amb la teoria de les seves idees proposa una solució als dilemes dels seus antecessors, entre el canvi i la permanència (Heràclit i Parmènides), entre relativisme i absolutisme (Sofistes i Sòcrates) i finalment entre l'espiritualisme i materialisme de l'Escola de Milet.
Per a Plató hi ha dos món, el món de les idees i el món sensible. Tot el que hi ha al món sensible és canviant i és una imitació, per tant no en podem tenir coneixement. Per d'altre banda el món de les idees, és un món no físic, en el que hi ha l'original de les copies dels objectes del món sensible. Aquestes entitats immaterials són immutables, universals i invisibles.
Aplicat al Mite de la Caverna, les ombres són el món sensible i les formes i la llum són del món de les idees.
Segons Plató els objectes participen de la idea. Plató afirma que nosaltres ja coneixem, però que quan s'encarna l'ànima oblidem. Per això quan coneixem en realitat RECORDEM, perquè allà al món de les idees la nostra ànima ja ho coneix tot.
-Opinió personal:
M'agrada com Plató dona forma al món de les idees, però discrepo en certs aspectes:
Quan un nou objecte és inventat, és dir quan és dona forma física a la idea, aquest concepte innovador no existeix enlloc més que a la ment de l'inventor. Quan algú que no és el propi creador, visualitzi l'objecte, i interactuï amb ell, crearà una nova idea que associarà amb el nou objecte, el qual tot i que després pugui canviar o ser redissenyat, continuarà tenint la mateixa essència que permetrà als que ja coneixien l'objecte associar-lo novament.
Podria donar-se el cas que més d'una persona tingués una mateixa idea creada a la ment i que aquesta físicament no existís. És evident que han tingut tots la mateixa necessitat i per satisfer-la han creat una mateixa essència de projecte d'idea, si un dia un d'aquests la fa realitat, els altres com que l'essència de la idea ja és a la seva ment, només hauran d'associar la seva forma a la idea que la necessitat va crear.
L'eternitat és l'existència al marge del temps, allò que dura per sempre. En canvi, temporalitat té un principi i un fi, no dura per sempre.
Segons Parmènides l'ésser és etern, ja que si tingués un final passaria a no ser, i això és impossible.
Diu que hi ha dues vies, la del sentits i la de la raó. Per arribar a la veritat s'ha de seguir la de la raó perquè els sentis ens enganyen, ens porten a la confusió. Per tant, si l’ésser és etern, no hi ha canvi.
Oposant-se a les idees de Parmènides, Heràclit diu que tot canvia, que no et banyes dues vegades al mateix riu, que tot és temporal. No és partidari dels sentits, sinó que diu que s’han de fer servir els sentits juntament amb la raó.
A més, Plató creia en l’eternitat del món de les idees i va dir “El tempos és una imatge mòbil de l’eternitat”.
Personalment, m’agrada més la idea d’Heràclit de que tot canvia i de que els sentits i la raó han de treballar junts, perquè potser tot el que veiem no és veritat. Quan raonem, l’únic que estem fent és interpretar el que hem percebut amb els sentits.
Abans de començar a parlar sobre aquest dilema cal definir be el significat de la paraula norma: Una norma es una pauta que ens indica el que tenim que fer ( i el que no podem fer) , ens orienta a com ens hem de comportar etc.
Aquestes normes es regeixen per reglaments o lleis en relació amb les creences i valors que tenen un determinat grup per a poder viure en harmonia. Aquesta harmonia del conjunt de persones es anomenat societat.
Solem adoptar unes normes amb l’ajuda de l’estat. Com per exemple: Professors (a l’escola ) , els pares ( a l’ambient familiar ). Les normes i tots aquests valors compartits fan possible la convivència.
Pel que fa aquest dilema trobem diferents filosofies i idees respecte a les normes:
- L’anarquisme: Oposició i abolició de l’estat, l’autoritat, control social que s’imposa a l’individu etc ( Món sense normes).
- L’estat just de Plató : tres estrats socials: governants, guerrers , treballadors . Aquesta combinació segons Plató crea l’estat perfecte.
Opinió personal: Jo crec que en una societat són necessàries les normes degut a les ambicions que pot arribar a tindre l’ésser humà i les maldats que pot arribar a fer per el seu propi interès. A més a més una societat amb normes també proporciona drets que probablement en una societat sense normes no tindríem.
La justicia es equilibrio?
SER O TENIR?
Ser: Tenir realitat, existir, tenir lloc com a fet.
Tenir: Indica que una persona o una cosa és d'algú, que està en el seu poder, o que hi està relacionada, que l'afecta, que li passa, que en forma part.
Dos filòsofs propers:
Erich Fromm: Psicòleg social i filòsof humanista alemany del segle XX.
El tenir és una carga opressiva d'ambicions mentals, desigs de poder. Sembla que per viure haguem de tindre coses i que aquesta sigui la manera més natural d'existir i la única manera de viure creant d'aquesta manera una societat consumista.
El ser és qui postula vitalment l'amor, el plaer i la comunió.
Aquest digué per gaudir d'una bona vida no hem d'esperar res a canvi, no hem de trobar finalitats utilitàries, ens hem de buscar a nosaltres mateixos en comptes de consumir per sentir-nos millor.
El tenir és una via injusta. La via del ser és la de l'experiència, la que no es pot descriure amb les coses i la que s'ha de quedar de per vida.
Una persona ha de seguir atent a les seves necessitats vitals, hem de mantenir un antropocentrisme dèbil.
Gabriel Marcel: Filòsof francès del segle XX.
La metafísica del tenir diu que ens hem de valer només d'allò que es té i no del que no és. Diu que el que posseeix manté, conserva, augmenta... Aquesta persona, només pel fet de posseir viu atemoritzada per por de què aquesta possessió es desgasti o s'escapi.
D'aquesta manera la realitat deixa de ser vida i alegria. Els objectes ens acaben absorbint fins a un punt que podem arribar a desesperar-nos.
Els individus només poden estar compromesos en situacions específiques en què es veuen implicats.
Per aquest, tenir és tancar, impedir... S'ha d'esquivar l'embastida consumista dels mitjans de comunicació del nostre entorn i serem més conscients del que gastem i no només diners i ens adonarem que no val la pena, que valen més els records i l'apreci entre d'altres.
La societat ha d'incentivar a les persones guiant-les a un nou horitzó i no a un d'egoista.
Actualment, l'entitat personal està constituïda sobre les pertinences. La vida porta a l'ecocidi, al consum sense límits.
Per ser feliç no es necessita tenir tant.
El més important en la vida és ser i ser feliç.
Som més feliços quan som que quan tenim ja que quan obtenim alguna cosa, sempre volem més i mai parem de demanar.
El consum desmesurat i incontrolable ens ha transformat en éssers materialistes fins al punt d'estar tan ocupats «tenint» que ja no ens queda temps per «ser».
El fet de ser no es perd mai, sempre ho portarem a sobre, és etern, en canvi, el tenir s'aconsegueix però també es pot acabar perdent i si això succeeix perdrem la felicitat, però també som infeliços quan tenim por a perdre-ho...
Hem d'intentar prioritzar el ser abans que el tenir, ens anirà tot bastant millor i ens adonarem realment del nostre potencial com a persona i tindrem més clar llavors quin és el nostre objectiu i fins a on volem arribar.
La felicitat,es podria definir de moltes maneres, però per començar podríem dir que és com un estat intern de satisfacció i alegria. Per tenir una visió més ample de felicitat, veurem diferents percepcions d’aquesta; diferents autors, filosofies, religions...
La felicitat per Plató ve després de la mort. Això és perquè amb la teoria de les idees, Plató ens deia que l’ànima estava unida accidentalment amb el cos, i que la seva naturalesa espiritual, l’atreia al seu món, el de les idees. Però si estava lligada al cos, no podia anar al món de les idees; així que quan el cos es moria, si s’havia purificat, l’ànima ascendia al seu món, on és realment feliç.
Nietzsche per exemple, ens diu que l’home no està fet per la felicitat, que està destinat al patiment.
Per Aristòtil la felicitat seria autorrealitzar-se, aconseguir els objectius propis. I aquesta filosofia és l’ eudemonisme.
Per Epicur la felicitat és experimentar plaer, tant físic com intel·lectual; i evitar el patiment, tant mental com físic; i aquesta filosofia és l’hedonisme.
La diferència principal entre l’eudemonisme i l’hedonisme: és que a l’eudemonisme, ser feliç és ser humà en ple sentit de la paraula on el plaer no és més que un complement de la felicitat. Però a l’hedonisme el plaer és el motor que mou els humans a fer les coses, i la felicitat és el que experimentem al realitzar-les, per tant, sense plaer no hi ha felicitat.
A la filosofia oriental la felicitat és un estat d’harmonia interna, no és un sentiment; perdura en el temps. L’alegria és un estat d’ànim, però la felicitat és un estat d’harmonia interna. I l’identifiquen com una qualitat; és a dir, que per descriure’m a mi, podrien dir que tinc els cabells arrissats i que sóc feliç.
A la majoria de religions la felicitat és una part fonamental. A les teistes la felicitat es troba a l’estar en comunió amb Déu, sense aquesta unió no hi pot haver felicitat.
El Cristianisme i el Islam venen a ser el mateix , tenen un llibre amb relats i indicacions per als seguidors, per poder arribar a la comunió amb Déu. Un dels pilars d’aquestes religions és prometre la felicitat eterna després de tota una vida dedicada a Déu, el paradís ve després de estar tota la vida en comunió i practicant, sent fidels.
Al hinduisme la felicitat és com un estat permanent de l’ànima humana, que està en nosaltres, però que ha de ser descobert, s’ha d’il·luminar, i que comporta a viure la felicitat. La felicitat no s’aconsegueix per fets, sinó que els fets són conseqüència d’aquest estat “descobert”, “il·luminat”; i això, porta a l’home a descobrir la unitat entre l’ànima amb l’esperit universal (Déu), i amb totes les ànimes.
Al hinduisme es creu que la felicitat ja es duu dins, sempre es té però no la trobem fins que se’ns il·lumina, és a dir, que la felicitat es troba en aquesta vida. A les altres dues religions, la felicitat actua coma moneda de canvi, si tens una vida acord amb el que et dicten, rebràs la felicitat al paradís.
Personalment no m’adaptaria a cap d’aquestes concepcions. Jo crec que la felicitat és la capacitat de ser feliç, és a dir a l’aconseguir els teus objectius, com t’afecten de positivament. Per exemple, hi ha gent que quan aconsegueix una de les seves metes, no gaudeix d’ella perquè ja pensa en tot el que no ha aconseguit; i jo crec que aquestes persones no són felices. No dic que s’hagi de ser conformista i no aspirar a res més, sinó que s’ha de saber valorar el que s’aconsegueix; i no depreciar-ho per encara no tenir-ne una altre cosa. També penso que la felicitat ha de ser una qualitat, com a la filosofia oriental, ha d ser una cosa estable i que perduri en el temps, no una emoció temporal; si la gent valorés més el que tenen, en canvi de pensar en el que no tenen, serien molt més feliços. Però el que si està clar, és que cada persona és un món.
I per acabar, una frase; com deia Aristòtil “tots estem d’acord en que volem ser feliços, però quan intentem aclarir com podem ser-ho comencen els problemes”.
Aquest dilema ve referit al coneixement. És a dir, que si el saber que tenim, ve del nostre interior o si ve des de fora. En altres paraules, que si el que aprenem és a partir del que podem recordar dins nostre, com si tinguéssim un registre ja elaborat de tots els coneixements o, per altra banda, si aprenem a partir del dia a dia, de l’exterior.
Alguns filòsofs, com ara Plató, eren partidaris de la primera opció, o sigui que el coneixement es troba dins. Ell anomenava a aquest fet reminiscència. Afirma que l’ànima, abans d’introduir-se al nostre cos, es troba en el món de les idees. Llavors, un cop naixem, en un principi ens costarà saber què és cada cosa. Però, a mesura que les anem veient, només caldrà recordar, ja que totes les idees les tenim interioritzades perquè ja les hem vist en l’existència anterior. Per ell, l’aprenentatge no existeix, tot ho tenim a l’ànima. Podem veure que Plató està influenciat per Sòcrates ja que ell deia que la veritat era dins de la nostra ànima i que es podia treure enfora a través de la maièutica.
Pot costar imaginar-se que tots els coneixements ja els tenim, però amb uns exemples potser s’entén millor.
Mai us heu preguntat que, de petits, com sabem que un somriure és bon senyal i que si ens criden, és dolent? Podria ser al contrari, que el crit fos bo i un somriure, dolent. O quan bevem del pit de la mare, com sabem com s’ha de fer? Doncs, això passaria perquè tenim totes les idees dins nostre, recordant podem saber què és cada cosa i com actuar en les diferents situacions. I si ens estiren a un llit, per exemple, per què ens posem a dormir? O, un altre cas, si de ben petitets ens donen un color i ens posen un full de paper al davant, segur que dibuixarem alguna cosa al paper. Tot això que no ens ha ensenyat ningú, en teoria ho sabríem fer per coneixements que ja tenim integrats en l’ànima.
Però, per una altra banda, hi ha sabers que semblen pràcticament impossibles de tenir dins nostre. Com per exemple saber sumar o restar. Tothom parteix de zero. De mica en mica, es va pujant el nivell de dificultat i ampliant els nostres coneixements. Ens ho han ensenyat i ho hem anat aprenent. Tots aquests coneixements són nous i necessitem algú que ens els expliqui. Des d’aquest punt de vista, per molt que pensem, no sabrem com fer-ho. O, el que deia abans de si ens estiren al llit, normalment tenim tendència a dormir. Això podria ser perquè com hem vist que altres ho fan, nosaltres els imitem i també ho fem, és una altra manera d’aprendre de l’exterior, de la realitat. També podem aprendre d’una altra manera: a partir del dubte, anar fent probes i les que surtin malament anar descartant-les tal i com deia Descartes. Així sabrem quin coneixement és el bo.
Per tant, un cop entès el que significaria conèixer des de dins o fora, jo seria més partidària de que gairebé tot és de fora. Em podria contradir en el cas del nen que mama del pit de la mare, però penso que és més una raó de supervivència. Tot el que sabem és perquè algú ens ho ha ensenyat o ho hem vist o, inclús a partir del dubte, anant fent probes i eliminant opcions arribarem al coneixement cert. Un cop analitzat l’exterior podrem anar organitzant les idees i poder-les fer servir correctament. Jo crec, que si no tingués cap tipus de base em seria molt difícil poder dur a terme un gran quantitat de coses. Aplicat als estudis, seria ben bé impossible, sense cap base seria molt complicat. I a més per exemple, si a mi em donen un telèfon i no l’he vist en me vida, el primer que faré possiblement serà començar a clicar botons o donar cops a algun objecte per mirar si pot servir al menys per trencar coses. Mai m’hauria imaginat que serveix per comunicar-me amb una altra persona a no ser que hagués vist com algú el fa servir o si algú m’hagués explicat el seu ús. Penso que tota la nostra vida es basa en un camí constant d’aprenentatge que està molt influenciat per l’exterior.