Evolucionisme o creacionisme

El creacionisme és la creença de que tots els éssers vius han estat creats per un ésser diví i defèn que les espècies s’han mantingut invariables des de la creació recorrent a la Bíblia. L’evolucionisme és la creença de que tots els éssers vius han anat canviant al llarg del temps.

Jo contraposaré el creacionisme de Cuvier amb l’evolucionisme de Darwin.

Segons Cuvier, els éssers vius no han canviat des de la seva creació, sempre han existit els mateixos éssers vius, l’únic que pot passar és que les espècies desapareguin. Descriu la naturalesa com una realitat definitiva, immutable i acabada.

Darwin formula la teoria de la selecció natural, la qual es basa en dos mecanismes: la lluita per l’existència i la supervivència dels més aptes. Aquesta teoria propugna que totes les espècies tendeixen a reproduir-se fins a saturar el seu hàbitat. Un cop s’ha produït aquesta saturació, comencen a faltar els recursos i els aliments, la vida es torna difícil i llavors comença la lluita per l’existència, en la qual desapareixen la major part dels individus i només els més aptes aconsegueixen sobreviure, aquells que estan millor dotats. Aquests transmeten els seus caràcters als seus descendents, que alhora viuran més que els descendents dels menys dotats i, conseqüentment, tindran una major descendència. D’aquesta manera, el procés de la selecció natural va modificant les espècies originant de noves.

Jo opino que el fixisme no és una postura possible per defensar perquè no explica la substitució d’unes determinades espècies per altres de noves. Em decanto per l’evolucionisme perquè està demostrat científicament que les espècies evolucionen al llarg del temps, no ràpidament però si mica en mica. S’explica per exemple, mitjançant l’existència de fòssils d’espècies ja extingides que demostren dita evolució.

Ontologistes o ateus

Els Teistes defensen l’existència de Déu i tenen tres diferents postures:
Fideistes, Demostracionistes i Ontologistes.
Jo em centraré amb els Ontologistes que són els que pensen que Déu és evident i que no cal demostrar-ho.
Ontologistes:
Anselm de Canterbury creu que Déu és ésser màxim.
Diu que tots els homes tenen una idea de Déu com a un ser tal que no es pot pensar en res de més gran i que aquest ha d’existir no nomes en el nostre pensament perquè sinó podríem pensar que fora del nostre cap existeix un altre ésser i aquest podria ser millor que el del nostre pensament i això és impossible.

Ateus:
Els ateus són els que defensen d’inexistència de Déu.
Nietzsche:
Segons Nietzsche “deu ha mort” amb aquesta frase en vol dir que Déu ha perdut tota la influencia que tenia al món.
Nietzsche creu que en els nostres dies no són els criteris religiosos els que determinen la vida dels homes, sinó que l’economia ha substituït la religió.
Creu que no hi ha hauria d’haver normes fer allò que ens ve de gust, més enllà del bé i del mal. Deia que anàvem pel bon camí cap a l’evolució però en el pas de homes a superhomes hem retrocedit per culpa dels comunistes i dels cristians, ja què, han domesticat a l’home i l’han convertit en mediocre.
Ens parla de tres metamorfosis que hem de passar per arribar a ser Super homes:
L’esperit del camell: L’home actual que nomes obeeix.
L’esperit del lleó: És la revolta i que té un comportament de rebuig.
L’esperit del nen: Són espontanis i fan el que volen.

Jo em decanto més pels Ateus, ja què opino que les persones religioses ens fan infravalorar fent-nos pensar que al morir-nos algú millor que nosaltres ens jutjarà i decidirà el nostre futur en funció de si en el seu criteri hem estat bones persones o no. Crec que res que no es pugui demostrar no és pot creure.  

Escepticisme o Idealisme

Podem conèixer la realitat?
Tenim 4 postures filosòfiques respecte aquest dilema.
-Escepticisme
-Realisme
-Idealisme

-Criticisme
El meu dilema consisteix en l'escepticisme i l'idealisme.
L'escepticisme diu que no hi ha una veritat ni una realitat i no cal esforçar-nos en trobar-la ja que aquest esforç és inútil i ens provoca molta infelicitat. El filòsof que defensa aquesta postura és Michel de Montaigne.
En canvi l'idealisme diu que la realitat de les coses és la percepció que en tenim. El filòsof que defensa aquesta postura és Plató.
Ex: Si tenim un dia dolent ho veurem tot negatiu en canvi si tenim un bon dia tot el que ens passi ho veurem positiu.
Jo em decanto cap a l'idealisme ja que crec que el nostre punt de vista sobre les coses és clarament influit pel nostre estat d'ànim en el moment que succeeixin.

Relativisme o absolutisme

Hi ha dues teories filosòfiques oposades davant la veritat i que han estat defensades de manera reiterada al llarg de la Història de la Filosofia: l'objectivisme i el relativisme. L'objectivisme manté la idea de què la veritat és independent de les persones o grups que la pensen o formulen. Per altra banda, el relativisme considera que la veritat depèn o està en relació amb el subjecte, persona o grup que l'experimenta. No és relativisme acceptar que existeixen moltes opinions sobre les mateixes coses, això és obvi i ningú ho ha negat. El relativisme manté que existeixen moltes veritats sobre les coses, almenys tantes com persones creuen tenir un coneixement.

Hi ha dos tipus d'opinions sobre la veritat:

1. Els Sofistes aposten per el nomos en lloc de la fisis. Res es veritat ni mentida: Tot és relatiu. L'home és la mesura de totes les coses: cadascú té la seva opinió respecte la veritat, no hi ha una veritat o una mentida absoluta.

Com a diferents Sofistes a favor de la relativitat tenim a:

- Protàgores, que deia que no hi havia veritat per sobre de l'home. Era un partidari de l'esceptisme, considerar que la ment humana és incapaç d'arribar a la veritat, i de l'agnosticisme, anava en contra de la religió i deia que no podem saber res dels Déus.

- Gòrgies de Leotini que deia que res no existia i també era partidari de l'esceptisme, i a part de tot això era un pacifista.

2. Per altra banda tenim  Sòcrates que deia que la veritat sí que existia.

Sòcrates creia que la veritat es troba a l'interior de cada home, i s'havia proposat la tasca d'ajudar els seus interlocutors a "donar-la a llum". Per això deia que el seu ofici s'assemblava al de la seva mare, que va ser llevadora: mentre ella ajudava a les dones a parir nens, ell ajudava els homes a trobar la veritat.

Per això es valia de la ironia, mètode pel qual feia prendre consciència al seu interlocutor que en veritat no sabia tant com creia. Quan la persona reconeixia la seva ignorància, mitjançant preguntes la guiava cap a la veritat. La ironia i el diàleg eren així les dues parts del seu mètode.

En resum, la meva opinió és que si en tots aquests anys no s'ha pogut verificar qui tenia raó dels dos, és que les dues parts tenien alguna cosa de certa encara que no la puguem demostrar avui en dia, però si m'hagués de posar a favor d’alguna de les dues parts em posaria a favor de Sòcrates dient que tots tenim la veritat a dins i l’hem de descobrir.

Immobilitat o canvi?

Aquests és un dilema interessant ja què planteja la contrarietat entre la immobilitat i el canvi, ja que, segons el meu punt de vista, les coses no obtenen un canvi si no tenen un moviment. Tenim dos filòsofs que defensaran aquestes teories:

- Parmènides, que és defensor de la immobilitat a partir de les apories. Ens planteja la seva teoria mitjançant dos exemples, un és el de la carrera d'Aquil·les i la tortuga i l’altre la de la fletxa i la diana. Pel que fa a l’exemple de la carrera, és diu que Aquil·les va donar avantatge a la tortuga. Segons aquesta teoria, la tortuga mai serà enxampada per Aquil·les ja que Aquil·les ha de travessar infinits punts mitjos. De manera genèrica aquesta teoria no té gaires fonaments, però si l’enfoquem des d'un punt de vista a través de la raó, té molt de sentit ja que l’espai és divisible infinits cops, per tant, no és pot arribar al final. El filòsof que defensa els canvis és Heràclit. Ell és defensor de què totes les coses canvien, que per tant aquestes han de tenir un moviment. Una frase d’Heràclit que ens enfoca la seva teoria és: “No et banyes dues vegades en el mateix riu”. Per què ho diu això? Perquè és totalment cert, l’aigua en la que t’has banyat en un determinat moment no és la mateixa un segon cop que et banyes ja que aquesta aigua es va desplaçant seguint el riu. Personalment em decanto per la teoria dels canvis, i llavors per dir que sí que hi ha un moviment. El raonament que m’ha empentat a triar aquest punt de vista ha sigut el fet de què si una cosa no té moviment, no pot canviar, però que totes les coses, tard o d'hora canvien, per  tant, hi ha un moviment continuu.

Relatiu o Absolut

El dilema que vaig fer ja fa uns mesos, és el seguent: Hi ha una veritat més absoluta que altres, que fagi que aquestes altres, devant de l'absolutisme de les primeres, passin a ser relatives?, en paraules més simples és tot absolut o tot és relatiu.

Abans de donar la meva opinió sobre aquests temes, nombraré algunes fugures protagonistes de la història de la filosofia que defensen les dues postures.

En primer lloc, donarém el protagonisme als sofistes, un grup heterogeni dintel·lectuals que van florir a Gràcia a mitjans del segle V aC, concretament a atenes.
Eren mestres de la oratoria, l'art de convençer per la parla, podien defendre qualsevol posició que se'ls plantejés.
En els seus discursos acostumaven a referir-se a temes comuns, coneguts per tots els sofistes i també per els espectadors de les plaçes on aquests feien els seus discursos en els que practicaven la pedagogia.
El que més els caracteritza, és el seu pensament subjestivista, deien que no existia una veritat absoluta, ja que si aquesta existís, els canvis en les civilitzacións que sabien que s'estavan produint, no podrien ser veritat..

En contaposició als sofistes, hihavia Plató que era paridari de l'absolutisme, la veritat absoluta sí que existia, perque sino totes les lleis i normes universals es posarien en dubte i es podrien questionar.

LA meva opinió respecte aquest dilema, és que a nivell general de societat, no existeix res absolut, perque per el que per una persona és absolut, per una altre, aquella mateixa cosa pot ser completament diferent.
En canvi, a nivell personal, crec que si que hihan veritats absolutes, com els sentiments que una persona en concret té, i que només ell sap el que esta experimentant.
Per la resta crec que no és bo considerar alguna cosa absoluta, perque com ja he dit per una altre person, pot no ser-ho.

Mapa o territori?

Un mapa és una representació gràfica i métrica d’una porció de territori. D’altra banda, un territorio és una porció de la superficie terrestre que pertany a una nació/regió/ provincia…

Parmènides d’Elea defensava que no ens podem fiar dels sentits. Si analitzem la seva teoría, ens n’adonem que en aquest cas, ni el mapa ni el territori serien reals ja que són un engany.

Per contrari, Heràclit deia que tot està en un canvi constant. Seguint d’aprop la seva teoría, veiem que el mapa (tot i que ell pensi que les coses canvien constantment), és una idea menys exacta ja que és estàtic i els nostres sentits no ens permeten percebre canvis. En canvi, si ens situem en un territori, sí que podem veure canvis amb els nostres ulls (ni que siguin petits moviments) per exemple.

Segons la teoría del mite de la caverna que va plantejar Plató, existeixen dos mons: el primer, és la caverna on el que la persona coneix no són més que imatges reflectides de la realitat. Quan surt de la caverna es troba amb el món de les ideas que és més cert i real.

L’equivalent a la caverna per tant, seria el mapa ja que no és més que una projecció de aquell territori que òbviament és més real que una imitació d’aquest.

Jo opino que un mapa és una projecció del territori i està bé per coneixer la forma, però per poder coneixer bé un indret has d'estar-hi en ell

El mapa no és el territori

Aquesta frase va ser dita per Alfred Korzybsky l'any 1933.

El mapa no és el territori igual que una paraula no és l'objecte que designa. El llenguatge constitueix un mapa utilitzar per les persones per a representar la realitat que percebem. Això fa que la relitat passi per diversos flitres abans de ser percebuda per noslatres, la qual cosa impedeix que percebem íntegrament com és la realitat. Aquets flitres poden ser limitants neurológics, socials, culturals i individuals.

Per exemple: segur que tots alguna vegada heu sentit una emoció extrema. I encara que li intentis explicar a un amic, amb tots els detalls possibles, aquell sentiment, aquella emoció, ell mai podrà sentir el que tu vas sentir, perquè ha de passar pels seus filtres.

Tots vivim en el mateix món, i fem models diferents d'ell, és a dir, diferents mapes. Al fer diferents models d'aquest món (diferents mapes) ens fa propensos a entrar en conflicte. Ja que no actuem sobre el que acostumem a anomenar realitat, sinó sobre una representació d'ella, que és el nostre mapa personal. Tots ens valem de mapes personals per poder interpretar la realitat.

Això també es pot representar al Món de les idees: El Món de les Idees seria el territori i els objectes del món Sensible són el mapa. Per molt que intentem cuidar al màxim tots els detalls perquè l'objecte sigui com la idea, aquest mai ho podrà ser. Perqué ha de passar pels nostres filtres, ha de seguir el nostre mapa. Així que mai podrà ser com la idea.

En resum, de la mateixa manera que un mapa, ni tant sols un mapa de carreteres, és capaç de mostrar totes les coses que ens trobarem, la idea que nosaltres ens fem del Món, no és el Món verdader, no és el Món real.