Dins o fora?

Aquest dilema ve referit al coneixement. És a dir, que si el saber que tenim, ve del nostre interior o si ve des de fora. En altres paraules, que si el que aprenem és a partir del que podem recordar dins nostre, com si tinguéssim un registre ja elaborat de tots els coneixements o, per altra banda, si aprenem a partir del dia a dia, de l’exterior.

Alguns filòsofs, com ara Plató, eren partidaris de la primera opció, o sigui que el coneixement es troba dins. Ell anomenava a aquest fet reminiscència. Afirma que l’ànima, abans d’introduir-se al nostre cos, es troba en el món de les idees. Llavors, un cop naixem, en un principi ens costarà saber què és cada cosa. Però, a mesura que les anem veient, només caldrà recordar, ja que totes les idees les tenim interioritzades perquè ja les hem vist en l’existència anterior. Per ell, l’aprenentatge no existeix, tot ho tenim a l’ànima. Podem veure que Plató està influenciat per Sòcrates ja que ell deia que la veritat era dins de la nostra ànima i que es podia treure enfora a través de la maièutica.

Pot costar imaginar-se que tots els coneixements ja els tenim, però amb uns exemples potser s’entén millor.

Mai us heu preguntat que, de petits, com sabem que un somriure és bon senyal i que si ens criden, és dolent? Podria ser al contrari, que el crit fos bo i un somriure, dolent. O quan bevem del pit de la mare, com sabem com s’ha de fer? Doncs, això passaria perquè tenim totes les idees dins nostre, recordant podem saber què és cada cosa i com actuar en les diferents situacions. I si ens estiren a un llit, per exemple, per què ens posem a dormir? O, un altre cas, si de ben petitets ens donen un color i ens posen un full de paper al davant, segur que dibuixarem alguna cosa al paper. Tot això que no ens ha ensenyat ningú, en teoria ho sabríem fer per coneixements que ja tenim integrats en l’ànima.

Però, per una altra banda, hi ha sabers que semblen pràcticament impossibles de tenir dins nostre. Com per exemple saber sumar o restar. Tothom parteix de zero. De mica en mica, es va pujant el nivell de dificultat i ampliant els nostres coneixements. Ens ho han ensenyat i ho hem anat aprenent. Tots aquests coneixements són nous i necessitem algú que ens els expliqui. Des d’aquest punt de vista, per molt que pensem, no sabrem com fer-ho. O, el que deia abans de si ens estiren al llit, normalment tenim tendència a dormir. Això podria ser perquè com hem vist que altres ho fan, nosaltres els imitem i també ho fem, és una altra manera d’aprendre de l’exterior, de la realitat. També podem aprendre d’una altra manera: a partir del dubte, anar fent probes i les que surtin malament anar descartant-les tal i com deia Descartes. Així sabrem quin coneixement és el bo.

Per tant, un cop entès el que significaria conèixer des de dins o fora, jo seria més partidària de que gairebé tot és de fora. Em podria contradir en el cas del nen que mama del pit de la mare, però penso que és més una raó de supervivència. Tot el que sabem és perquè algú ens ho ha ensenyat o ho hem vist o, inclús a partir del dubte, anant fent probes i eliminant opcions arribarem al coneixement cert. Un cop analitzat l’exterior podrem anar organitzant les idees i poder-les fer servir correctament. Jo crec, que si no tingués cap tipus de base em seria molt difícil poder dur a terme un gran quantitat de coses. Aplicat als estudis, seria ben bé impossible, sense cap base seria molt complicat. I a més per exemple, si a mi em donen un telèfon i no l’he vist en me vida, el primer que faré possiblement serà començar a clicar botons o donar cops a algun objecte per mirar si pot servir al menys per trencar coses. Mai m’hauria imaginat que serveix per comunicar-me amb una altra persona a no ser que hagués vist com algú el fa servir o si algú m’hagués explicat el seu ús. Penso que tota la nostra vida es basa en un camí constant d’aprenentatge que està molt influenciat per l’exterior.